< Tornar a notícies

Sor Lucía Caram: “Cal fer pedagogia de les revisions visuals”

“Estarem sentenciant el futur de molts infants i adolescents si no posem fil a l’agulla en la problemàtica.”

Sor Lucía Caram es defineix a les xarxes socials com a “monja contemplativa” i explica que d’ella diuen que és una monja inquieta i inquietant. “Jo només intento ser feliç i fer feliços als altres. Lluito pels drets de la infància”, explica. Com a activista és impulsora de diferents plataformes i fundacions que atenen a persones en risc d’exclusió social i en situacions de vulnerabilitat. Durant una de les seves visites a la Fundació Ramon Martí i Bonet, aprofitem per parlar amb ella per tal de conèixer-la millor, descobrir d’on va sorgir la seva vocació i saber quina és la seva relació amb la nostra fundació.

Avui acompanyes a diferents infants i adolescents que formen part del projecte “Invulnerables” a fer-se una revisió oftalmològica. Ens podries explicar en què consisteix aquest projecte de col·laboració?

Jo vaig conèixer la Fundació Ramon Martí i Bonet a través de la Dra. Viñas, oftalmòloga vinculada a la Fundació i amiga de la comunitat. Ella em va posar en contacte amb el Dr. Martí i Bonet, qui des del primer moment ens va dir que posava la seva fundació al servei de les persones més vulnerables. Ens va explicar que tota la vida s’havia dedicat a cuidar i ajudar a recuperar la visió de les persones, primer obrint la seva pròpia clínica oftalmològica, que havia esdevingut en l’actualitat un projecte molt gran, i els últims anys de la seva vida, dedicant-se a les persones més vulnerables com una forma de tornar a la societat el que aquesta li havia donat.

Així, es va signar un conveni de col·laboració amb la Fundació del Convent de Santa Clara per a que les persones usuàries de la Plataforma dels Aliments poguessin acudir cada 15 dies a la FRMB. Després de 2 anys funcionant amb molt d’èxit i amb una implicació personal molt gran per part del Dr. Martí, quan aquest es va assabentar que es posava en marxa el projecte “Invulnerables”, va voler fer extensiu el projecte als infants d’altres programes.

I això és, doncs, el que estem fent avui. Avui es visiten 35 infants del programa, la majoria dels quals no ha anat mai a una revisió de la vista, i un grup de 8 persones adultes de la Fundació. Durant la pandèmia hem tingut molts casos d’emergència i la Fundació Ramon Martí i Bonet ens ha ajudat sempre. Al seu ADN hi ha una vocació de servei, un compromís cap als més vulnerables, mai hem rebut un “no” per resposta.

La pèrdua del Dr. Martí, de fet, ha afectat de prop a moltes persones usuàries de la Plataforma dels Aliments, a qui ell havia ajudat personalment amb aquestes revisions oftalmològiques. Sens dubte, el seu llegat ha estat aquesta fundació, que manté molt viu el seu esperit de servei a les persones que més ho necessiten.

Per què són tan importants aquestes revisions?

Aquestes revisions són molt importants, especialment per als infants. Penseu que si els infants tenen un problema de visió no tractat els podem estar hipotecant el futur. Per exemple, en una de les primeres visites que es van organitzar a la Fundació, va acudir-hi un infant de Manresa a qui havien diagnosticat TDAH i a qui ningú volia tenir a les seves classes perquè deien que molestava molt. Doncs va venir, li van fer una revisió i va resultar que tenia 4 diòptries. No veia res. Li van posar les ulleres i va arribar a ser el millor de la classe. En realitat, no tenia TDAH, sinó que s’avorria a les classes perquè no hi veia.

El problema resideix en que la família, molts cops per la mateixa situació de vulnerabilitat en que viuen, no detecta la problemàtica. Per això, cal conscienciar-los de la importància d’aquestes revisions i de que el canvi que suposa en els infants i en el seu rendiment acadèmic és espectacular.

En algunes situacions la revisió pot venir derivada des del CAP, però generalment ara ja no es fan revisions a les escoles, i si se’n fa alguna i el pacient necessita ulleres, les famílies no poden cobrir la despesa. Els pressupostos dels ajuntaments són molt limitats i tampoc hi arriben. Per tant, sempre s’acaba deixant el cas a mig camí. A partir d’aquí, nosaltres hem començat a fer pedagogia amb les famílies i així ja han començat a prendre consciència de la importància de tenir cura de la vista.

En aquest sentit, la Fundació Ramon Martí i Bonet és una fundació que no només fa accions puntuals sinó que és capaç de mantenir-les en el temps, i jo penso que és molt important poder mantenir un compromís en el temps amb les persones, per tal d’oferir-los un acompanyament fins que elles puguin volar soles.

 

La FRMB va atendre a infants del projecte “Invulneables”, els quals van realitzar una revisió oftalmològica

Recordes quin va ser el teu primer contacte amb la Fundació i el seu personal? Com ha estat aquesta col·laboració des de llavors?

Recordo especialment el dia que un equip de la Fundació es va traslladar a Manresa per a fer una formació al personal voluntari per tal que aquest pogués fer un primer cribratge que facilités la detecció precoç dels infants amb problemes visuals. A partir d’aquesta experiència vam conèixer uns voluntaris que es van acabar sentint part de la família de la fundació, el Fernando i la seva dona. Des de llavors van acostar-se per a col·laborar amb nosaltres cada 15 dies durant molts anys.

I recordes alguna experiència a la Fundació, algun cas en particular que t’hagi marcat a la teva vida?

Recordo especialment el cas d’una senyora, la Glòria, que era analfabeta i vivia totalment sotmesa al seu marit. En el seu cas, la carta de derivació dels Serveis Socials deia que no podia rebre cap tipus d’ajuda perquè es considerava que no hi havia perspectiva de millora; per dir-ho d’una altre manera, l’havien deixat com un cas perdut.

Des de la nostra fundació vam detectar el cas d’analfabetisme d’aquesta dona i a pesar d’això la vam acompanyar a una de les revisions oftalmològiques de la FRMB. Aquí li van proporcionar unes ulleres i gràcies a això va començar a veure-hi. També la vam acompanyar a un taller de costura, on ara va tots els dies. Allà hi ha trobat el seu lloc de socialització, que d’alguna manera també l’ha ajudat a socialitzar millor amb la seva família i a començar a tenir cura d’ella mateixa.

Ara per ella la seva vida és fer nines al taller i el benefici que obté de la venta d’aquestes nines es dona a la Plataforma dels Aliments. S’ha convertit en una dona amb una ocupació pròpia a la vida i, a més, ha començat també a ensenyar a altres dones que provenen d’una situació similar a la seva. I el motiu d’aquest canvi és bàsicament que abans no hi veia i ara sí, ara no es treu mai les ulleres. Ella sempre em diu: “Yo, Lucía, soy persona gracias a que a mi me pusieron las gafas. Y ahora veo y he descubierto que tengo unas manos que pueden hacer cosas”.

Ens parlaves ara d’aquests casos que els serveis socials poden donar per perduts, o a qui a les escoles no donen valor. Tu, des de la teva experiència en el voluntariat i després de tots els anys que hi portes, creus que com a societat hem après alguna cosa o encara ens falta molt per aprendre en tot el tema de voluntariat, la importància de la visió i de com tractem aquesta mena de casos?

Jo crec que hi ha molta gent que ja era solidària i arran de la pandèmia s’ha tornat encara més solidària i ha renovat el seu compromís d’una manera incondicional. També hi ha gent que pot haver vist de prop la vulnerabilitat i pot haver pujat al carro. Però després tenim poca memòria, i un cop hem recuperat la vida normal hi ha molta gent que se n’oblida.

En el nostre cas, aquestes són les primeres revisions oftalmològiques a les que acudim després de la pandèmia, perquè hem detectat com durant tot el confinament els infants han estat molt més temps de l’habitual en contacte amb pantalles i això ha comportat uns determinats problemes visuals. La resposta ha estat impressionant, és a dir, hi han acudit tots els infants, molts més dels que teníem previstos, ja que s’ha detectat aquesta necessitat, tant des de la nostra fundació com per part dels pares, i aquí els han obert les portes.

Per tant jo penso que encara cal fer molta pedagogia a nivell social, primer per conscienciar les famílies de la importància de tenir cura de la visió. El que no pot ser és que l’administració vagi a remolc en tota aquesta tasca, sabent que degut al seguiment online de les classes els infants han estat molt més en contacte amb les pantalles i que això ha comportat problemes a la vista. En aquest sentit les administracions no han fet absolutament res per solucionar aquesta problemàtica. Hem hagut d’anar al sector privat, en aquest cas a la Fundació Ramon Martí i Bonet per realitzar aquestes revisions que considerem urgents per a què els nens puguin superar una mica el tema de la bretxa digital i alhora tenir cura de la seva vista. Per això crec que en el tema de la vista s’ha de fer molta pedagogia.

Es parla molt de l’impacte de la COVID-19 en la psicologia, la quantitat de consultes que s’han realitzat i fins i tot que no hi ha suficients professionals. Però aquest mateix discurs haurien de replicar-lo en el tema de la visió, ja que és evident que el tema tecnològic i digital ha vingut per quedar-se, però això fa que també haguem de tenir present tota la problemàtica visual que això comporta. Estarem sentenciant el futur de molts infants i adolescents si no posem fil a l’agulla en la problemàtica visual.

Per últim, quin consell donaries a tota aquella gent que està començant en el món del voluntariat?

Jo crec que la solució per aconseguir realment aquest món millor i més solidari que volem tenir és que fem la prova d’acostar-nos a les persones de km 0, que al voltant nostre tenen alguna necessitat, i després preguntar-nos: amb el que soc i amb el que tinc, què puc fer perquè algú estigui millor? I a partir d’aquí, sempre amb el cor disponible, trobarem alguna necessitat, algun dolor per alleugerir, alguna persona per acompanyar, alguna persona que necessita un simple somriure. Això ens aportarà un retorn de la satisfacció que ens ajudarà a descobrir que és molt més feliç el que és capaç de compartir que no pas aquell que està esperant rebre i que la vida li doni tot.

Moltíssimes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista, Sor Lucía. Ha estat tot un plaer poder conèixer els teus consells i les experiències que has viscut, tant de la mà de la Fundació Ramon Martí i Bonet com en el teu llarg recorregut personal dins del món del voluntariat i els moviments socials.